Un dia vaig tirar una pedra, i fins llavors no era res dolent, tots els nens tiren pedres jugant inocentment. Jo mateix ho havia fet mil cops, fent punteria, fent-les rebotar al riu, o intentant tocar sargantanes. Però aquell dia, la meva perfecta paràbola va anar a parar a la desafortunada cara d'un nen, i li vaig fer sang, inintencionadament, però sang. Com em va ensenyar la meva avia, no s'ha de tirar la pedra i amagar la mà, i li vaig demanar perdo.
De vegades, actuem sense pensar i no veiem les possibles conseqüències que poden desencadenar-se de les nostres accions. I quan passa el que passa, que sol a ser el pitjor, ens sentim malament, i més malament perquè pensem que es podia haver evitat només havent pensat dos cops abans.
Cal ser reflexius.
no podia agitar-me sense postejar, i es que m'agrada l'exàmen de consciència nocturn.
dimarts, 22 de maig del 2007
Des-mesura
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
el hombre es la medida de todas las cosas... no es la intencion lo que cuenta? ...por una piedra que tire...tirapiedras me llamaron...que cosas...
Jop, Salva. Me has hecho reflexionar con tu historia... Cuántas piedras tiramos cada día sin pensar que puedan herir a nadie... y cuánta gente se siente herida después por ellas, ¿No?
Un besito,
Miri
Publica un comentari a l'entrada